En Sisquet

Aramunt és un poble del Pallars Jussà que va quedar abandonat ja fa molts anys. Els que encara hi vivien van instalar-se en un lloc més accessible, situat una mica més avall, a les Eres. Ara hi ha el projecte de refer les cases enrunades i d'instal·lar-hi un hotel. És a dir, ressucitar l'anomenat Aramunt Vell.

L'any 1992, el doctor Josep Pla i Duat, que exercia a la Pobla de Segur, va publicar un llibre on narrava les seves experiències de metge de muntanya (El noi de misseret: el món d'un metge de muntanya). Hi parla d'Aramunt Vell, on segurament hi havia pujat dalt d'una mula, més d'una vegada, per atendre algun malalt.

Hi havia gent que continuava vivint en aquell turó tan enlairat fins que es van cansar de pujar i baixar constantment aquella costa. Tothom es va traslladar al poble nou, més avall, fins que només hi van quedar en Sisquet i la seva germana.

Precisament en Sisquet és el protagonista d'un fet extraordinari, que el doctor Pla va recollir en la seva obra i que jo reprodueixo aquí amb les seves pròpies paraules.

En Sisquet era fruit de la guerra civil. Amb tants soldats com havien arribat a Aramunt, es va empeltar dels costums i la parla dels castellans. Li agradava sobretot dibuixar i cantar. Dibuixava sempre caps de ruc i de cavall. L'afalagava que li demanessin que cantés, però sempre entonava cançons de la guerra. A vegades hi afegia uns punts de ball, inventats per ell.

Però sovint, escriu Pla i Duat, hi ha sensibilitats que queden amagades per a tothom, i que et deixen admirat quan les descobreixes. El que més em va sorprendre d'en Sisquet va ser el seu comportament quan la seva germana es va posar malalta. Ells dos van ser l'última parella que va deixar el poble vell d'Aramunt, i havien ingressat a la residència per a vells que tenien a la Pobla de Segur.

Un dia, la germana d'en Sisquet es va morir a la residència. Era una nit fosca d'hivern i plovia molt. L'aigua era freda, gairebé aiguaneu.

Quan en Sisquet va veure la seva germana morta, se'n va anar, tot sol, camins amunt, al poble vell d'Aramunt. Allà va pujar a l'espadanya de l'església, que estava en runes, però que encara conservava una campana.

I en Sisquet va tocar a morts.

Aquella va ser l'última vegada que va sonar la campana del poble vell d'Aramunt.

.

.

.

La campana que va repicar de nit

Josep María Espinàs.

Petit Observatori de el Periódico.