ventet

En Sisquet

Aramunt és un poble del Pallars Jussà que va quedar abandonat ja fa molts anys. Els que encara hi vivien van instalar-se en un lloc més accessible, situat una mica més avall, a les Eres. Ara hi ha el projecte de refer les cases enrunades i d'instal·lar-hi un hotel. És a dir, ressucitar l'anomenat Aramunt Vell.

L'any 1992, el doctor Josep Pla i Duat, que exercia a la Pobla de Segur, va publicar un llibre on narrava les seves experiències de metge de muntanya (El noi de misseret: el món d'un metge de muntanya). Hi parla d'Aramunt Vell, on segurament hi havia pujat dalt d'una mula, més d'una vegada, per atendre algun malalt.

Hi havia gent que continuava vivint en aquell turó tan enlairat fins que es van cansar de pujar i baixar constantment aquella costa. Tothom es va traslladar al poble nou, més avall, fins que només hi van quedar en Sisquet i la seva germana.

Precisament en Sisquet és el protagonista d'un fet extraordinari, que el doctor Pla va recollir en la seva obra i que jo reprodueixo aquí amb les seves pròpies paraules.

En Sisquet era fruit de la guerra civil. Amb tants soldats com havien arribat a Aramunt, es va empeltar dels costums i la parla dels castellans. Li agradava sobretot dibuixar i cantar. Dibuixava sempre caps de ruc i de cavall. L'afalagava que li demanessin que cantés, però sempre entonava cançons de la guerra. A vegades hi afegia uns punts de ball, inventats per ell.

Però sovint, escriu Pla i Duat, hi ha sensibilitats que queden amagades per a tothom, i que et deixen admirat quan les descobreixes. El que més em va sorprendre d'en Sisquet va ser el seu comportament quan la seva germana es va posar malalta. Ells dos van ser l'última parella que va deixar el poble vell d'Aramunt, i havien ingressat a la residència per a vells que tenien a la Pobla de Segur.

Un dia, la germana d'en Sisquet es va morir a la residència. Era una nit fosca d'hivern i plovia molt. L'aigua era freda, gairebé aiguaneu.

Quan en Sisquet va veure la seva germana morta, se'n va anar, tot sol, camins amunt, al poble vell d'Aramunt. Allà va pujar a l'espadanya de l'església, que estava en runes, però que encara conservava una campana.

I en Sisquet va tocar a morts.

Aquella va ser l'última vegada que va sonar la campana del poble vell d'Aramunt.

.

.

.

La campana que va repicar de nit

Josep María Espinàs.

Petit Observatori de el Periódico.

Marisabidilla

Erase una vez una niña, que, la verdad, era un poco cursi.

El caso es que la niña un día va... y gana una medalla. Por lista.

Luego gana otra por rápida y otra por guapa, y luego otra por ser la niña que de el mundo entero, mejor baila el chachachá. Luego otra por simpática y otra por...

Vaya, el caso es que.. por ahí va la niña, con todas sus medallitas colgadas del cuello brincando por la selva.

Cuando de repente...

-Grrr

!UN LEÓN¡

Que se acaba de despertar con el brillante tintineo de las medallas.

Y la niña, que juega con sus medallitas, ni se da cuenta... y el león, que se muere de hambre, porque todavía no ha desayunado... y la niña, a su aire, cantando al son de las campanillas que lleva al cuello... y el león, que ve a la niña y la niña tantintantintantin

y de repente...
¡RAS!
El león sale de un matorral,
y la niña ¡QUE ve AL LEÓN!.

Y, y, y la niña, que no sabe que hacer, que solo sabe temblar, y cuanto más tiembla la niña, más suenan las medallitas, y cuanto más suenan las medallitas, más hambre tiene el león... hasta que ya no lo puede soportar más y...

¡ZAS!

El león, que agarra a la niña... Y se la come.



Moraleja:

¿Y a ti quien te manda ser tan lista, niña?